CANÇÓ DE LA BRUIXA CREMADA

CANÇÓ DE LA BRUIXA CREMADA
(Maria-Mercè Marçal, Maria del Mar Bonet)

Veu: Maria del Mar Bonet.
Piano, acordió i efectes: Dani Espasa.
Música: Maria del Mar Bonet.
Arranjaments: Dani Espasa.



Bruixa, que és de matinada,
ja surten els muriacs
que et fan nit a la finestra
i t'enramen el portal.

El portal t'enramen d'arços
i el balcó de tempestats.
Surt, la bruixa, a trenc de dia
com una ombra al camí ral.

Bruixa, arrenca't de les trenes,
que s'acosta el Sol botxí,
amb el seu arc de sagetes
mulladetes de verí.

De la teva cabellera,
en farem coixí daurat
per als xiquets de la vila
que la son els has robat.

Bruixa,els teus ulls cremen massa:
per això els darem al foc.
Cap fadrí darrere cendra
perdrà els passos ni la sort.

Bruixa, plou sobre la vila.
Ja sols resta el teu vestit.
A pleret la nit s'acosta
tota negre d'estalzim.



Cançó feta per l'espectacle LA SALA DE LES NINES, el 1979(Teatre Romea, espectacle basat en textos de Mercè Rodoreda i Maria-Mercè Marçal, dirigit per Araceli Bruch,companyia Bruixes de Dol). La fotografia que encapçala aquesta entrada pertany a la salutació final de l'espectacle, en el que la Maria-Mercè Marçal participava, és la quarta començant per la dreta.

CONTROVÈRSIA

En aquest poema, M.M.Marçal parla de les ferides que han deixat en el interior, naufragis del passat. Al mateix temps, té por que el caos d’aquest món intern, del que diu sentir-se incapaç de buidar, acabi esquitxant la nova relació.

Malgrat tot el que s’amaga dins d’aquest forat, jo crec trobar-hi lloc per l’esperança. El fet de sincerar-se amb si mateix és el primer pas per alliberar-se’n.


En aquest poema M.M.Marçal, fa servir la força d’uns mots que sacsegen l’esperit del lector i aconsegueix convertir uns sentiments carregats de foscor en poesia.




FORAT


Tèrbolament t’estimo. Tot el pòsit
s’ha remogut. La copa com un mar
tempestejant m’aboca, a contrasang,
restes dels vells naufragis, fustes, urc
de suïcidis oblidats, quitrà
enquistat dins l’onada, algues, mort.
No sé trencar-la. Ni, assedegada,
buidar-ne tot l’embat en un sol glop
sense esquitxar-te ni ferir-te, sense
arrossegar-te a l’escullera amb mi.

Maria-Mercè Marçal
Desglaç

REMEMBRANÇA

En aquesta passejada que hem emprés entorn dels cantants de la Nova Cançó i de l’obra de M.M. Marçal, jo vull recordar un cantant que, com tants d’altres, va marxar quan encara no tocava. Animador incansable de la mainada i dels pre-adolescents, tenia repertori per a tots. Crec que ja heu endevinat a qui em refereixo, oi? Per si us queda algun dubte, ho aclareixo: parlo d’en XESCO BOIX. La seva sobtada fugida va suposar un buit immens per les escoles del nostre país.


Amb aquest petit treball vull retre-li homenatge, posar el seu art d’entretenir els infants a la mateixa alçada de la cançó per als grans i fer palès l’ importància que va tenir per l’expansió de la nostre llengua entre els menuts.


També vull recordar que les seves cançons, ja populars ja folklòriques, que cantava rodejat de la canalla en patis escolars o en places públiques, eren molts més que un simple entreteniment. Ell sempre anava més enllà, convençut que amb les seves cançons educava, despertava l’ imaginació i mostrava nous camins de vida als infants. Les seves cançons eren sempre una exaltació dels valors humans més elementals: eren un crit a la pau, a l’amistat, a la gratitud, a l’amor, a la vida, a la natura i a la llibertat. Llibertat de la qual, ens aquells últims anys del franquisme, n’estàvem tant mancants els petits com els grans.

Com M.M. Marçal, Xesco Boix va beure de moltes fonts: des del repertori de Mossèn Batlle, passant pel folk americà fins a la cançó popular d’arreu del món.

ADRIENNE RICH

Adrienne Rich (1929) Baltimore (Maryland). Nascuda en el si d’una família jueva acomodada i culta, ja de petita destaca en els estudis i molt aviat comença a cultivar la poesia, seguint els canons clàssics. Es casa amb Alfred Conrad, també d’origen jueu, amb qui té tres fills, és aleshores que s’adona del pes que comporta complir amb el rol clàssic assignat a la dona, problemàtica que reflecteix en la seva obra, al mateix temps que comença a abandonar l’estructura formal i deixa que el poema prengui el seu propi impuls rítmic.

Docent en diferents universitats. Ha rebut nombrosos premis.

La reflexió interior la duu al divorci. Ara els canvis provenen del fons d’ella mateixa, qüestiona les pròpies creences, el fet de ser dona, els vincles amb el seu pare i el seu marit i els seus orígens jueus.

Amb Michelle Cliff edita una revista lèsbica feminista. Ha estat una lluitadora pels drets civils, per la pau i ha participat activament en moviments feministes.

Montserrat Abelló ha traduït part de la seva obra al català. Arrel d’aquest fet va néixer una fluïda correspondència , en la que Rich expressa l’admiració per l’obra de Montserrat Abelló. Finalment les dues poetesses es van conèixer l’any 2007 a Nova York en un acte organitzat per l’Institut Ramon Llull i l’Universitat de Nova York.

Aquest poema, traduït per Montserrat Abelló, del llibre de Adrienne Rich VINT-I-UN POEMES D’AMOR és una petita mostra de la profunditat de la seva obra.

Amb aquest breu resum de la trajectòria feta per Adrienne Rich podem compendre

els motius que van portar a M.M. Marçal a adoptar-la com una mare més, de la qual nodrir-se.

XX

Aquella conversa que sempre estàvem a punt

de tenir, em balla pel cap,

de nit el Hudson tremola a New Jersey a la llum

de les aigües pol·luïdes que encara algun cop

reflecteixen la lluna

i jo hi discerneixo una dona

que vaig estimar, ofegant-s’hi amb secrets, amb la por que li envolta

el coll, com cabell estrangulant-la. I aquesta és ella

amb qui intentava parlar, amb el cap, expressiu i nafrat,

que s’allunya del dolor emès cada cop més avall

on ja no pot sentir-me,

i aviat sabré que parlava amb la seva ànima.

BREU REFLEXIÓ

D'una petita llavor pot créixer un gran arbre

Breu reflexió entre la Paràbola dels Talents, Mt. 25: 14-30 i el següent consell als joves de J.S.PAPASSEIT : Si junt un cel calent us ha sigut donat un zenit i una mar blava, no per això reposeu. Us ha sigut donat perquè us ho mereixéssiu.

Aquest consell als joves a mi em recorda la Paràbola dels Talents. Ben segur que Papasseit s’hi va inspirar.

Jo no sé si al final de la nostre vida, haurem de retre comptes a algun Senyor de l’ús que hem fet dels nostres talents. Com que el més perjudicat és l’individu que els amaga, crec que al Senyor a qui cal donar comptes és a si mateix, per la limitació que ell s’ha imposat, en no fer créixer els dons heretats.

LLIGAMS


Aquelles veus, aquelles cançons, ells, els cantants de la Nova Cançó, les van rescatar de l’oblit. Unes cançons que havien quedat enterrades en la meva memòria. Melodies, veus, i mots, van despertar d’aquell llarg son, sovint imposat.

A la vora de la mar, La mare de déu, La cançó del lladre, La presó de Lleida, El vall de la civada..., cançons populars catalanes que van tornar a tenir vida pública. Al temps que despertaven d’aquell son letàrgic, em retornaven les veus càlides dels avantpassats. Quantes veus, quantes versions, quants estils personals ressonaven de nou a la meva ment!

Quan vaig llegir aquest poema de Cavafis, que acompanyo, vaig trobar que expressava ben bé allò que jo sentia, en retrobar-me amb les cançons de la meva infantesa. I així és com cançons i poema, s’han enllaçat en el meu pensament.



VEUS

Veus ideals, veus estimades
dels qui moriren o dels qui ja són
perduts per a nosaltres com els morts.

De vegades ens parlen entre els somnis;
de vegades en mig d’un pensament
les sent el cervell.

I amb el so que elles fan, per un instant ens tornen
ressons de la primera poesia
de la nostre vida-
com, de nit, una música llunyana que s’apaga.

LLUNA DE LLANA