dijous, 18 de febrer del 2010

ADRIENNE RICH




Adrienne Rich (1929) Baltimore (Maryland). Nascuda en el si d’una família jueva acomodada i culta, ja de petita destaca en els estudis i molt aviat comença a cultivar la poesia, seguint els canons clàssics. Es casa amb Alfred Conrad, també d’origen jueu, amb qui té tres fills, és aleshores que s’adona del pes que comporta complir amb el rol clàssic assignat a la dona, problemàtica que reflecteix en la seva obra, al mateix temps que comença a abandonar l’estructura formal i deixa que el poema prengui el seu propi impuls rítmic.



Docent en diferents universitats. Ha rebut nombrosos premis.


La reflexió interior la duu al divorci. Ara els canvis provenen del fons d’ella mateixa, qüestiona les pròpies creences, el fet de ser dona, els vincles amb el seu pare i el seu marit i els seus orígens jueus.


Amb Michelle Cliff edita una revista lèsbica feminista. Ha estat una lluitadora pels drets civils, per la pau i ha participat activament en moviments feministes.


Montserrat Abelló ha traduït part de la seva obra al català. Arrel d’aquest fet va néixer una fluïda correspondència , en la que Rich expressa l’admiració per l’obra de Montserrat Abelló. Finalment les dues poetesses es van conèixer l’any 2007 a Nova York en un acte organitzat per l’Institut Ramon Llull i l’Universitat de Nova York.


Aquest poema, traduït per Montserrat Abelló, del llibre de Adrienne Rich VINT-I-UN POEMES D’AMOR és una petita mostra de la profunditat de la seva obra.


Amb aquest breu resum de la trajectòria feta per Adrienne Rich podem compendre

els motius que van portar a M.M. Marçal a adoptar-la com una mare més, de la qual nodrir-se.




XX



Aquella conversa que sempre estàvem a punt

de tenir, em balla pel cap,

de nit el Hudson tremola a New Jersey a la llum

de les aigües pol·luïdes que encara algun cop

reflecteixen la lluna

i jo hi discerneixo una dona

que vaig estimar, ofegant-s’hi amb secrets, amb la por que li envolta

el coll, com cabell estrangulant-la. I aquesta és ella

amb qui intentava parlar, amb el cap, expressiu i nafrat,

que s’allunya del dolor emès cada cop més avall

on ja no pot sentir-me,

i aviat sabré que parlava amb la seva ànima.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada