En aquest poema, M.M.Marçal parla de les ferides que han deixat en el interior, naufragis del passat. Al mateix temps, té por que el caos d’aquest món intern, del que diu sentir-se incapaç de buidar, acabi esquitxant la nova relació.
Malgrat tot el que s’amaga dins d’aquest forat, jo crec trobar-hi lloc per l’esperança. El fet de sincerar-se amb si mateix és el primer pas per alliberar-se’n.
En aquest poema M.M.Marçal, fa servir la força d’uns mots que sacsegen l’esperit del lector i aconsegueix convertir uns sentiments carregats de foscor en poesia.
FORAT
Tèrbolament t’estimo. Tot el pòsit
s’ha remogut. La copa com un mar
tempestejant m’aboca, a contrasang,
restes dels vells naufragis, fustes, urc
de suïcidis oblidats, quitrà
enquistat dins l’onada, algues, mort.
No sé trencar-la. Ni, assedegada,
buidar-ne tot l’embat en un sol glop
sense esquitxar-te ni ferir-te, sense
arrossegar-te a l’escullera amb mi.
Maria-Mercè Marçal
Desglaç
Et trobem a faltar, M. Dolors; la teva presència i els teus comentaris enriqueixen la classe. Que ets la meva veïna, caramb! A veure si tornes aviat. Però, mentre, tu no perds el temps i vas treballant. Enhorabona!
ResponElimina