CLOENDA

Fi d'una etapa.
Anyada generosa
ha deixat marca.

Llavor plantada
en terra saonada
darà collita.

Seguint les obres
de dones creadores
trenem esforços.

SANT JORDI EN VINT- I - U

Avui, vint-i-u d’abril, en llevar-me, he mirat per la finestra:
el sol s’alçava rialler pel mig del brancatge d’un vell plataner,
res més anunciava novetats en el quefer habitual.
Tot ha canviat quan, dues fades han entrar a la classe
amb la seva vareta màgica florida
obsequiant-nos amb una rosa i un poema.

Gràcies, Carme i Maria,
per haver transcendit el rutinari pas del temps
amb el vostre delicat regal.

ENGRANDINT LA XARXA

En aquesta xarxa que hem anat teixint entorn de rebesavis, besàvies, àvies/is, mares, pares i germanes, d’aquí i d’allà de Maria-Mercè Marçal, jo em vaig enredar amb el fil poètic d’una autora que no coneixia, i que ben bé podria ser una de les moltes mares de la MMM. Hem refereixo a la Montserrat Abelló i Soler. Aquesta autora que ha traduït alguns poemes de la MMM a l’anglès, va néixer 1918 a Tarragona, és va exiliar el 1939 i va tornar el 1960. Tot el que he llegit de la seva obra m’ha semblat molt quotidià. Aquest poema que segueix n’és una bona mostra.


I APRENC A DIR QUE NO

Amollo en la nit
la veu amarga o
la veu esperançada.
I aprenc a dir que No.


Que ja no és temps de plorar
ni de lamentar-se, ni tampoc
el de cercar excuses fàcils.


I aprenc a dir que No.



Amb l’experiència que s’adquireix caminant per la vida, sovint t’adones de les vegades a hauria calgut dir que NO.
NO, paraula negativa, que per aquesta sola condició, ja ens sona malament, no sempre és el que li atribuïm. Un NO, en alguns moments potser hauria tancat portes, però..., en altres ocasions potser les hauria obert.
Més enllà d’aquest NO, no sabut emprar en el seu millor moment. Els NOS que més colpegen interiorment són els no pronunciats per por. Perquè són aquest NOS, els que limiten el creixement personal.
Vet aquí les reflexions que m’ha promogut aquest breu poema de la Montserrat Abelló.

CANÇÓ DE LA BRUIXA CREMADA

CANÇÓ DE LA BRUIXA CREMADA
(Maria-Mercè Marçal, Maria del Mar Bonet)

Veu: Maria del Mar Bonet.
Piano, acordió i efectes: Dani Espasa.
Música: Maria del Mar Bonet.
Arranjaments: Dani Espasa.



Bruixa, que és de matinada,
ja surten els muriacs
que et fan nit a la finestra
i t'enramen el portal.

El portal t'enramen d'arços
i el balcó de tempestats.
Surt, la bruixa, a trenc de dia
com una ombra al camí ral.

Bruixa, arrenca't de les trenes,
que s'acosta el Sol botxí,
amb el seu arc de sagetes
mulladetes de verí.

De la teva cabellera,
en farem coixí daurat
per als xiquets de la vila
que la son els has robat.

Bruixa,els teus ulls cremen massa:
per això els darem al foc.
Cap fadrí darrere cendra
perdrà els passos ni la sort.

Bruixa, plou sobre la vila.
Ja sols resta el teu vestit.
A pleret la nit s'acosta
tota negre d'estalzim.



Cançó feta per l'espectacle LA SALA DE LES NINES, el 1979(Teatre Romea, espectacle basat en textos de Mercè Rodoreda i Maria-Mercè Marçal, dirigit per Araceli Bruch,companyia Bruixes de Dol). La fotografia que encapçala aquesta entrada pertany a la salutació final de l'espectacle, en el que la Maria-Mercè Marçal participava, és la quarta començant per la dreta.

CONTROVÈRSIA

En aquest poema, M.M.Marçal parla de les ferides que han deixat en el interior, naufragis del passat. Al mateix temps, té por que el caos d’aquest món intern, del que diu sentir-se incapaç de buidar, acabi esquitxant la nova relació.

Malgrat tot el que s’amaga dins d’aquest forat, jo crec trobar-hi lloc per l’esperança. El fet de sincerar-se amb si mateix és el primer pas per alliberar-se’n.


En aquest poema M.M.Marçal, fa servir la força d’uns mots que sacsegen l’esperit del lector i aconsegueix convertir uns sentiments carregats de foscor en poesia.




FORAT


Tèrbolament t’estimo. Tot el pòsit
s’ha remogut. La copa com un mar
tempestejant m’aboca, a contrasang,
restes dels vells naufragis, fustes, urc
de suïcidis oblidats, quitrà
enquistat dins l’onada, algues, mort.
No sé trencar-la. Ni, assedegada,
buidar-ne tot l’embat en un sol glop
sense esquitxar-te ni ferir-te, sense
arrossegar-te a l’escullera amb mi.

Maria-Mercè Marçal
Desglaç

REMEMBRANÇA

En aquesta passejada que hem emprés entorn dels cantants de la Nova Cançó i de l’obra de M.M. Marçal, jo vull recordar un cantant que, com tants d’altres, va marxar quan encara no tocava. Animador incansable de la mainada i dels pre-adolescents, tenia repertori per a tots. Crec que ja heu endevinat a qui em refereixo, oi? Per si us queda algun dubte, ho aclareixo: parlo d’en XESCO BOIX. La seva sobtada fugida va suposar un buit immens per les escoles del nostre país.


Amb aquest petit treball vull retre-li homenatge, posar el seu art d’entretenir els infants a la mateixa alçada de la cançó per als grans i fer palès l’ importància que va tenir per l’expansió de la nostre llengua entre els menuts.


També vull recordar que les seves cançons, ja populars ja folklòriques, que cantava rodejat de la canalla en patis escolars o en places públiques, eren molts més que un simple entreteniment. Ell sempre anava més enllà, convençut que amb les seves cançons educava, despertava l’ imaginació i mostrava nous camins de vida als infants. Les seves cançons eren sempre una exaltació dels valors humans més elementals: eren un crit a la pau, a l’amistat, a la gratitud, a l’amor, a la vida, a la natura i a la llibertat. Llibertat de la qual, ens aquells últims anys del franquisme, n’estàvem tant mancants els petits com els grans.

Com M.M. Marçal, Xesco Boix va beure de moltes fonts: des del repertori de Mossèn Batlle, passant pel folk americà fins a la cançó popular d’arreu del món.

ADRIENNE RICH

Adrienne Rich (1929) Baltimore (Maryland). Nascuda en el si d’una família jueva acomodada i culta, ja de petita destaca en els estudis i molt aviat comença a cultivar la poesia, seguint els canons clàssics. Es casa amb Alfred Conrad, també d’origen jueu, amb qui té tres fills, és aleshores que s’adona del pes que comporta complir amb el rol clàssic assignat a la dona, problemàtica que reflecteix en la seva obra, al mateix temps que comença a abandonar l’estructura formal i deixa que el poema prengui el seu propi impuls rítmic.

Docent en diferents universitats. Ha rebut nombrosos premis.

La reflexió interior la duu al divorci. Ara els canvis provenen del fons d’ella mateixa, qüestiona les pròpies creences, el fet de ser dona, els vincles amb el seu pare i el seu marit i els seus orígens jueus.

Amb Michelle Cliff edita una revista lèsbica feminista. Ha estat una lluitadora pels drets civils, per la pau i ha participat activament en moviments feministes.

Montserrat Abelló ha traduït part de la seva obra al català. Arrel d’aquest fet va néixer una fluïda correspondència , en la que Rich expressa l’admiració per l’obra de Montserrat Abelló. Finalment les dues poetesses es van conèixer l’any 2007 a Nova York en un acte organitzat per l’Institut Ramon Llull i l’Universitat de Nova York.

Aquest poema, traduït per Montserrat Abelló, del llibre de Adrienne Rich VINT-I-UN POEMES D’AMOR és una petita mostra de la profunditat de la seva obra.

Amb aquest breu resum de la trajectòria feta per Adrienne Rich podem compendre

els motius que van portar a M.M. Marçal a adoptar-la com una mare més, de la qual nodrir-se.

XX

Aquella conversa que sempre estàvem a punt

de tenir, em balla pel cap,

de nit el Hudson tremola a New Jersey a la llum

de les aigües pol·luïdes que encara algun cop

reflecteixen la lluna

i jo hi discerneixo una dona

que vaig estimar, ofegant-s’hi amb secrets, amb la por que li envolta

el coll, com cabell estrangulant-la. I aquesta és ella

amb qui intentava parlar, amb el cap, expressiu i nafrat,

que s’allunya del dolor emès cada cop més avall

on ja no pot sentir-me,

i aviat sabré que parlava amb la seva ànima.