ADRIENNE RICH

Adrienne Rich (1929) Baltimore (Maryland). Nascuda en el si d’una família jueva acomodada i culta, ja de petita destaca en els estudis i molt aviat comença a cultivar la poesia, seguint els canons clàssics. Es casa amb Alfred Conrad, també d’origen jueu, amb qui té tres fills, és aleshores que s’adona del pes que comporta complir amb el rol clàssic assignat a la dona, problemàtica que reflecteix en la seva obra, al mateix temps que comença a abandonar l’estructura formal i deixa que el poema prengui el seu propi impuls rítmic.

Docent en diferents universitats. Ha rebut nombrosos premis.

La reflexió interior la duu al divorci. Ara els canvis provenen del fons d’ella mateixa, qüestiona les pròpies creences, el fet de ser dona, els vincles amb el seu pare i el seu marit i els seus orígens jueus.

Amb Michelle Cliff edita una revista lèsbica feminista. Ha estat una lluitadora pels drets civils, per la pau i ha participat activament en moviments feministes.

Montserrat Abelló ha traduït part de la seva obra al català. Arrel d’aquest fet va néixer una fluïda correspondència , en la que Rich expressa l’admiració per l’obra de Montserrat Abelló. Finalment les dues poetesses es van conèixer l’any 2007 a Nova York en un acte organitzat per l’Institut Ramon Llull i l’Universitat de Nova York.

Aquest poema, traduït per Montserrat Abelló, del llibre de Adrienne Rich VINT-I-UN POEMES D’AMOR és una petita mostra de la profunditat de la seva obra.

Amb aquest breu resum de la trajectòria feta per Adrienne Rich podem compendre

els motius que van portar a M.M. Marçal a adoptar-la com una mare més, de la qual nodrir-se.

XX

Aquella conversa que sempre estàvem a punt

de tenir, em balla pel cap,

de nit el Hudson tremola a New Jersey a la llum

de les aigües pol·luïdes que encara algun cop

reflecteixen la lluna

i jo hi discerneixo una dona

que vaig estimar, ofegant-s’hi amb secrets, amb la por que li envolta

el coll, com cabell estrangulant-la. I aquesta és ella

amb qui intentava parlar, amb el cap, expressiu i nafrat,

que s’allunya del dolor emès cada cop més avall

on ja no pot sentir-me,

i aviat sabré que parlava amb la seva ànima.

BREU REFLEXIÓ

D'una petita llavor pot créixer un gran arbre

Breu reflexió entre la Paràbola dels Talents, Mt. 25: 14-30 i el següent consell als joves de J.S.PAPASSEIT : Si junt un cel calent us ha sigut donat un zenit i una mar blava, no per això reposeu. Us ha sigut donat perquè us ho mereixéssiu.

Aquest consell als joves a mi em recorda la Paràbola dels Talents. Ben segur que Papasseit s’hi va inspirar.

Jo no sé si al final de la nostre vida, haurem de retre comptes a algun Senyor de l’ús que hem fet dels nostres talents. Com que el més perjudicat és l’individu que els amaga, crec que al Senyor a qui cal donar comptes és a si mateix, per la limitació que ell s’ha imposat, en no fer créixer els dons heretats.

LLIGAMS


Aquelles veus, aquelles cançons, ells, els cantants de la Nova Cançó, les van rescatar de l’oblit. Unes cançons que havien quedat enterrades en la meva memòria. Melodies, veus, i mots, van despertar d’aquell llarg son, sovint imposat.

A la vora de la mar, La mare de déu, La cançó del lladre, La presó de Lleida, El vall de la civada..., cançons populars catalanes que van tornar a tenir vida pública. Al temps que despertaven d’aquell son letàrgic, em retornaven les veus càlides dels avantpassats. Quantes veus, quantes versions, quants estils personals ressonaven de nou a la meva ment!

Quan vaig llegir aquest poema de Cavafis, que acompanyo, vaig trobar que expressava ben bé allò que jo sentia, en retrobar-me amb les cançons de la meva infantesa. I així és com cançons i poema, s’han enllaçat en el meu pensament.



VEUS

Veus ideals, veus estimades
dels qui moriren o dels qui ja són
perduts per a nosaltres com els morts.

De vegades ens parlen entre els somnis;
de vegades en mig d’un pensament
les sent el cervell.

I amb el so que elles fan, per un instant ens tornen
ressons de la primera poesia
de la nostre vida-
com, de nit, una música llunyana que s’apaga.

LLUNA DE LLANA

DIGUEU-ME PER QUÈ

Les vivències de la transició van ser molt variades.Pels que venien d’un “SILÈNCI PROFUND I MOLT LLARG”, les cançons reivindicatives els van començar a alliberar de la teranyina invisible que els tenia silenciats.


En el passat, paraules fosques ens introduïen en un món obscur on el pecat era la paraula dominant, perquè tot el que ens envoltava era pecaminós: des de llegir algun llibre prohibit, fins a desitjar alguna cosa, que et feia il•lusió tenir, i, que algú, més afortunat que tu tenia, hi havia un degradat de fets pecaminosos que et feien anar amb el cap cot per la vida. La vida, que és el més meravellós que tenim per gaudir quan arribem a aquest món, és convertia en una carga feixuga,
I tot, en nom d’un Déu totpoderós, sever i llunyà, al qual havien desfigurat la seva fesomia humana.
Així doncs no es estrany que la cançó de la Guillermina resultes un alè d’alegria. Aquell “DIGUEU-ME PER QUÈ” ens encarava en les nostres pròpies incògnites davant la vida, amb els nostres personals anhels d’eternitat, amb les desitjos d’estimar, amb el nostre admiració davant de la bellesa d’una flor, amb la nostre petitesa davant de l’onejar del mar, amb la nostra fascinació davant d’una posta de sol…Tot ens feia dir com la cançó: “PER QUÈ ESTANT TAN AVALL SENTO COSES TAN ALTES”.
Descobrir els anhels que portaven a dintre ens va dignificar, ens va fer notar que els nostre pas per la vida no era pas en va, que tot el que hi aportéssim, les generacions venidores ho recollirien, de la mateixa manera, que nosaltres vivíem de les deixes dels nostres avantpassats.


Heus ací com una cançó, una altra i una altra, van anar esfilagarsant aquella teranyina, i es van començar a sentir les veus sotmeses al silenci. Aspiracions, sentiments i desitjos propagats arreu, en veu de cantants i poetes, units a altres forces, van facilitar la construcció d’un país democràtic.


Digueu-me per què
quan la vida em somriu
a mi em cauen les llàgrimes;
digueu-me per què
entremig del dolor
m'hi cap l'esperança;
digueume per què
estant tan avall
sento coses tan altes.

Si sóc tan sol
un tros de terra
per què sento un anhel
d'eternitat.
Si sóc tan sols
núvol que passa
per què s'ofega el cor
amb altres aigües?
Digueu-me per què
estant tan avall
sento cose tan altes.

Digueu-me per què
jo sento pietat
d'aquell que no estima
digueu-me per què
jo crec en l'amor
i crec en la vida.
Digueu-me per què
estant tan avall
sento coses tan altes.