CANÇÓ DE LA BRUIXA CREMADA

CANÇÓ DE LA BRUIXA CREMADA
(Maria-Mercè Marçal, Maria del Mar Bonet)

Veu: Maria del Mar Bonet.
Piano, acordió i efectes: Dani Espasa.
Música: Maria del Mar Bonet.
Arranjaments: Dani Espasa.



Bruixa, que és de matinada,
ja surten els muriacs
que et fan nit a la finestra
i t'enramen el portal.

El portal t'enramen d'arços
i el balcó de tempestats.
Surt, la bruixa, a trenc de dia
com una ombra al camí ral.

Bruixa, arrenca't de les trenes,
que s'acosta el Sol botxí,
amb el seu arc de sagetes
mulladetes de verí.

De la teva cabellera,
en farem coixí daurat
per als xiquets de la vila
que la son els has robat.

Bruixa,els teus ulls cremen massa:
per això els darem al foc.
Cap fadrí darrere cendra
perdrà els passos ni la sort.

Bruixa, plou sobre la vila.
Ja sols resta el teu vestit.
A pleret la nit s'acosta
tota negre d'estalzim.



Cançó feta per l'espectacle LA SALA DE LES NINES, el 1979(Teatre Romea, espectacle basat en textos de Mercè Rodoreda i Maria-Mercè Marçal, dirigit per Araceli Bruch,companyia Bruixes de Dol). La fotografia que encapçala aquesta entrada pertany a la salutació final de l'espectacle, en el que la Maria-Mercè Marçal participava, és la quarta començant per la dreta.

CONTROVÈRSIA

En aquest poema, M.M.Marçal parla de les ferides que han deixat en el interior, naufragis del passat. Al mateix temps, té por que el caos d’aquest món intern, del que diu sentir-se incapaç de buidar, acabi esquitxant la nova relació.

Malgrat tot el que s’amaga dins d’aquest forat, jo crec trobar-hi lloc per l’esperança. El fet de sincerar-se amb si mateix és el primer pas per alliberar-se’n.


En aquest poema M.M.Marçal, fa servir la força d’uns mots que sacsegen l’esperit del lector i aconsegueix convertir uns sentiments carregats de foscor en poesia.




FORAT


Tèrbolament t’estimo. Tot el pòsit
s’ha remogut. La copa com un mar
tempestejant m’aboca, a contrasang,
restes dels vells naufragis, fustes, urc
de suïcidis oblidats, quitrà
enquistat dins l’onada, algues, mort.
No sé trencar-la. Ni, assedegada,
buidar-ne tot l’embat en un sol glop
sense esquitxar-te ni ferir-te, sense
arrossegar-te a l’escullera amb mi.

Maria-Mercè Marçal
Desglaç

REMEMBRANÇA

En aquesta passejada que hem emprés entorn dels cantants de la Nova Cançó i de l’obra de M.M. Marçal, jo vull recordar un cantant que, com tants d’altres, va marxar quan encara no tocava. Animador incansable de la mainada i dels pre-adolescents, tenia repertori per a tots. Crec que ja heu endevinat a qui em refereixo, oi? Per si us queda algun dubte, ho aclareixo: parlo d’en XESCO BOIX. La seva sobtada fugida va suposar un buit immens per les escoles del nostre país.


Amb aquest petit treball vull retre-li homenatge, posar el seu art d’entretenir els infants a la mateixa alçada de la cançó per als grans i fer palès l’ importància que va tenir per l’expansió de la nostre llengua entre els menuts.


També vull recordar que les seves cançons, ja populars ja folklòriques, que cantava rodejat de la canalla en patis escolars o en places públiques, eren molts més que un simple entreteniment. Ell sempre anava més enllà, convençut que amb les seves cançons educava, despertava l’ imaginació i mostrava nous camins de vida als infants. Les seves cançons eren sempre una exaltació dels valors humans més elementals: eren un crit a la pau, a l’amistat, a la gratitud, a l’amor, a la vida, a la natura i a la llibertat. Llibertat de la qual, ens aquells últims anys del franquisme, n’estàvem tant mancants els petits com els grans.

Com M.M. Marçal, Xesco Boix va beure de moltes fonts: des del repertori de Mossèn Batlle, passant pel folk americà fins a la cançó popular d’arreu del món.