En aquesta xarxa que hem anat teixint entorn de rebesavis, besàvies, àvies/is, mares, pares i germanes, d’aquí i d’allà de Maria-Mercè Marçal, jo em vaig enredar amb el fil poètic d’una autora que no coneixia, i que ben bé podria ser una de les moltes mares de la MMM. Hem refereixo a la Montserrat Abelló i Soler. Aquesta autora que ha traduït alguns poemes de la MMM a l’anglès, va néixer 1918 a Tarragona, és va exiliar el 1939 i va tornar el 1960. Tot el que he llegit de la seva obra m’ha semblat molt quotidià. Aquest poema que segueix n’és una bona mostra.
I APRENC A DIR QUE NO
Amollo en la nit
la veu amarga o
la veu esperançada.
I aprenc a dir que No.
Que ja no és temps de plorar
ni de lamentar-se, ni tampoc
el de cercar excuses fàcils.
I aprenc a dir que No.
Amb l’experiència que s’adquireix caminant per la vida, sovint t’adones de les vegades a hauria calgut dir que NO.
NO, paraula negativa, que per aquesta sola condició, ja ens sona malament, no sempre és el que li atribuïm. Un NO, en alguns moments potser hauria tancat portes, però..., en altres ocasions potser les hauria obert.
Més enllà d’aquest NO, no sabut emprar en el seu millor moment. Els NOS que més colpegen interiorment són els no pronunciats per por. Perquè són aquest NOS, els que limiten el creixement personal.
Vet aquí les reflexions que m’ha promogut aquest breu poema de la Montserrat Abelló.
