LLIGAMS
Aquelles veus, aquelles cançons, ells, els cantants de la Nova Cançó, les van rescatar de l’oblit. Unes cançons que havien quedat enterrades en la meva memòria. Melodies, veus, i mots, van despertar d’aquell llarg son, sovint imposat.
A la vora de la mar, La mare de déu, La cançó del lladre, La presó de Lleida, El vall de la civada..., cançons populars catalanes que van tornar a tenir vida pública. Al temps que despertaven d’aquell son letàrgic, em retornaven les veus càlides dels avantpassats. Quantes veus, quantes versions, quants estils personals ressonaven de nou a la meva ment!
Quan vaig llegir aquest poema de Cavafis, que acompanyo, vaig trobar que expressava ben bé allò que jo sentia, en retrobar-me amb les cançons de la meva infantesa. I així és com cançons i poema, s’han enllaçat en el meu pensament.
VEUS
Veus ideals, veus estimades
dels qui moriren o dels qui ja són
perduts per a nosaltres com els morts.
De vegades ens parlen entre els somnis;
de vegades en mig d’un pensament
les sent el cervell.
I amb el so que elles fan, per un instant ens tornen
ressons de la primera poesia
de la nostre vida-
com, de nit, una música llunyana que s’apaga.
