Aquelles veus, aquelles cançons, ells, els cantants de la Nova Cançó, les van rescatar de l’oblit. Unes cançons que havien quedat enterrades en la meva memòria. Melodies, veus, i mots, van despertar d’aquell llarg son, sovint imposat.
A la vora de la mar, La mare de déu, La cançó del lladre, La presó de Lleida, El vall de la civada..., cançons populars catalanes que van tornar a tenir vida pública. Al temps que despertaven d’aquell son letàrgic, em retornaven les veus càlides dels avantpassats. Quantes veus, quantes versions, quants estils personals ressonaven de nou a la meva ment!
Quan vaig llegir aquest poema de Cavafis, que acompanyo, vaig trobar que expressava ben bé allò que jo sentia, en retrobar-me amb les cançons de la meva infantesa. I així és com cançons i poema, s’han enllaçat en el meu pensament.
VEUS
Veus ideals, veus estimades dels qui moriren o dels qui ja són perduts per a nosaltres com els morts.
De vegades ens parlen entre els somnis; de vegades en mig d’un pensament les sent el cervell.
I amb el so que elles fan, per un instant ens tornen ressons de la primera poesia de la nostre vida- com, de nit, una música llunyana que s’apaga.
Les vivències de la transició van ser molt variades.Pels que venien d’un “SILÈNCI PROFUND I MOLT LLARG”, les cançons reivindicatives els van començar a alliberar de la teranyina invisible que els tenia silenciats.
En el passat, paraules fosques ens introduïen en un món obscur on el pecat era la paraula dominant, perquè tot el que ens envoltava era pecaminós: des de llegir algun llibre prohibit, fins a desitjar alguna cosa, que et feia il•lusió tenir, i, que algú, més afortunat que tu tenia, hi havia un degradat de fets pecaminosos que et feien anar amb el cap cot per la vida. La vida, que és el més meravellós que tenim per gaudir quan arribem a aquest món, és convertia en una carga feixuga, I tot, en nom d’un Déu totpoderós, sever i llunyà, al qual havien desfigurat la seva fesomia humana. Així doncs no es estrany que la cançó de la Guillermina resultes un alè d’alegria. Aquell “DIGUEU-ME PER QUÈ” ens encarava en les nostres pròpies incògnites davant la vida, amb els nostres personals anhels d’eternitat, amb les desitjos d’estimar, amb el nostre admiració davant de la bellesa d’una flor, amb la nostre petitesa davant de l’onejar del mar, amb la nostra fascinació davant d’una posta de sol…Tot ens feia dir com la cançó: “PER QUÈ ESTANT TAN AVALL SENTO COSES TAN ALTES”. Descobrir els anhels que portaven a dintre ens va dignificar, ens va fer notar que els nostre pas per la vida no era pas en va, que tot el que hi aportéssim, les generacions venidores ho recollirien, de la mateixa manera, que nosaltres vivíem de les deixes dels nostres avantpassats.
Heus ací com una cançó, una altra i una altra, van anar esfilagarsant aquella teranyina, i es van començar a sentir les veus sotmeses al silenci. Aspiracions, sentiments i desitjos propagats arreu, en veu de cantants i poetes, units a altres forces, van facilitar la construcció d’un país democràtic.
Digueu-me per què quan la vida em somriu a mi em cauen les llàgrimes; digueu-me per què entremig del dolor m'hi cap l'esperança; digueume per què estant tan avall sento coses tan altes.
Si sóc tan sol un tros de terra per què sento un anhel d'eternitat. Si sóc tan sols núvol que passa per què s'ofega el cor amb altres aigües? Digueu-me per què estant tan avall sento cose tan altes.
Digueu-me per què jo sento pietat d'aquell que no estima digueu-me per què jo crec en l'amor i crec en la vida. Digueu-me per què estant tan avall sento coses tan altes.
